«Veig la vida dels altres. Veig coses que estan passant lluny, en una altra banda. I no són al·lucinacions, no són rareses ni deliris de malalt. Veig el que està fent la gent a casa seva. I no em fa cap gràcia. No en trec cap profit, cap benefici. Al contrari, de vegades el que veig és una autèntica tortura.» Així és com sent el protagonista d’aquesta història el seu do, que a voltes li permet anticipar-se a les situacions, però també l’obliga a assabentar-se de coses que no vol saber, a presenciar enganys o crims. A través d’un estil vivíssim, ple de recursos que li donen naturalitat i frescor, l'autor ha escrit un retrat de la ciutat contemporània, de la tortura que pot representar la hiperinformació.